dimarts, 13 d’octubre del 2015

Aprendre de les desgràcies dels altres



Em costa d'entendre a aquelles persones que quan un familiar proper pateix una desgràcia que li trastoca el passat, el present i el futur, s'atreveixen a dir que “ha estat una experiència que els ha fet créixer i millorar”.
Quin tipus d'egocentrisme malaltís els porta a justificar que una altra persona, algú a qui s'estimen, s'hagi d'enfrontar a una situació complicada, vital, només perquè elles puguin treure'n profit?

Penso que les desgràcies arriben soles, perquè sí, sense motiu i sense finalitat. No cal buscar culpables ni beneficiaris.