dijous, 8 d’agost del 2013

Símptomes

Quantes persones diríeu que hi ha?


Quant i per quin motiu algunes parelles perden el nom propi  per convertir-se, només,  en “papa” i “mama” ?algunes parelles han per

17 comentaris:

  1. Un símptoma que amaga tantes coses que potser ens les hauria d'explicar el Doctor Freud.
    :-)

    ResponElimina
  2. Avui no puc fer més que donar-te la raó, li pesi a qui li pesi. Probablement jo acabi sense tenir fills i no ho experimentaré, però ho he vist amb els meus ulls, no sempre, però molta gent que conec han deixat de ser ells mateixos per ser 'els pares de...'. No és una transformació que m'agradi.

    ResponElimina
  3. A les meves orelles això grinyola.

    ResponElimina
  4. Quan la rutina i l'avorriment els han envaït.

    ResponElimina
  5. Jo diria que n'hi ha quatre, totes amb la seva pròpia identitat...
    Quan alguns la perden ( com a mínim en aparença)? Suposo que quan comencen a arribar fills i ho dic pel que veig...Ells mateixos, s'anomenen així, no es pot pas culpar ningú! Suposo que són coses de la vida.
    Petonets.

    ResponElimina
  6. És veritat, hi ha parelles, no sé si moltes o poques que ho fan així. (Suposo que et refereixes entre elles) Però quantes parelles deixen el seu nom al racó dels objectes perduts per anomenar-se entre ells afectuosament qualsevol nom que els passa per cap. Quants avis diuen "nena" a la seva Luisa que la va conèixer fa 45 anys.

    ResponElimina
  7. a casa escoltar papa, vaig amb l'avia o a casa la tia és d'allò més normal...i potser no està bé però a mi ja em sembla bé

    ResponElimina
  8. Supose que això forma part del procés d'entronització dels xiquets.

    ResponElimina
  9. Dona.. jo crec que és una etapa, enmig s'ha de trobar el camí per seguir sent parella.

    ResponElimina
  10. A mi també se'm fa ben estrany, però ho he sentit molts cops.

    Jo també crec que són 4 persones.

    ResponElimina
  11. Doncs si, maluradament tb ho he vist en gent propera i em sap molt de greu.

    ResponElimina
  12. Jo també m'he fixat en aquest "fenomen", quan ho sento, se'm fa estrany, però m'hi he acostumat. Ara... el més fort és alguna vegada que, quan passejo la meva gossa, algú li diu (a la gossa9 "ves, ves amb la teva mama". Això em sembla d'un ridícul espantós, però hi ha força gent que ho diu!

    ResponElimina
  13. Sí noia, la meva parella de vegades m'ho diu, mama, sempre quan estem amb la nena (només faltaria!), com si la meva entitat de mare s'hagués ampliat de cop o com si en aquells moments fos la més important, per sobre de dona, personeta, etc. (potser perquè posem la criatura en el centre, com s'ha dit per aquí). Llavors li recordo que no sóc la seva mare i tot torna a lloc. No tinc clar això del lloc de la criatura, el que tinc més clar és que no em defineixo unívocament pel que sigui (gènere, filiació, professió, país, etc.), però s'ha de reconèixer que la maternitat/paternitat és una senyora definició. Encantada de passar per casa teva!

    ResponElimina
  14. Jo als meus pares els he dit sempre “papa” i “mama” perquè és el que em van ensenyar i ara seria massa tard i massa estrany canviar-ho, però tenia clar que els meus fills volia que a mi em diguessin pel nom. A la meva parella li diuen “papa” perquè li agrada més, li respecto, és la seva lliure opció, per això penso que no es tracta d’imposar la meva visió a la família.
    Moltes vegades, quan algú escolta que els meus fills em criden pel nom pensen que no sóc la mare de veritat, de fet això no em preocupa gens...mentre ho sàpiga jo. Però el que si trobo més injust, però tampoc em preocupa, és la gent que pensa que em diuen pel nom perquè vull ser enrotllada o vull ser col•lega.
    Jo no sóc una col•lega dels meus fills, sóc la mare i quan els he de renyar els renyo, i si he d’alçar la veu també l’alço i si els he de donar una lliçó perquè aprenguin els hi dono.
    De fet, si ens hi fixem ningú mai diu “papa” quan parla del seu pare, com a mínim a casa nostre, entre persones que no són família propera, per tant “ papa” queda reduït a un cercle íntim, on vam aprendre a parlar i on ens era més fàcil dir “papa” que “ Santi ” quan encara no en sabíem gaire.
    Vull que em diguin pel nom per una senzilla raó ... perquè és el meu nom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mei, has fet una nova interpretació del post però, ben mirat, també podria ser bona. La Clara va tenir una època que ens cridava pel nom però, tal com li va venir, se li va passar. I ara ens torna a dir papa i mama. Ja veurem que evoluciona :)
      Si a en Santi li diuen papa i a tu, Mei és lògic que la gent cregui que no ets la seva mare. Sort que, com tu dius, ningú no n'ha de fer res ! Seria estrany, però, que en Santi et digués mama a tu! (els meus sogres ho fan) Fins demà!!

      Elimina
  15. Una bona pregunta Loreto!, potser no sóc la més indicada per respondre, perquè no en tinc de fills, però penso que m'agradaria no desaparéixer sota la figura de 'mama', si mai en tinc...

    ResponElimina
  16. si enlloc de dir-se pel nom la parella es diu papa i mama mútuament el rol dels dos com a parella ha sigut engolit pel de pares....quan els fills siguin grans estaran perduts o tornen a canviar el rol o la parella no tindrà cap sentit

    ResponElimina