dimecres, 19 de juny del 2013

4 de Llagostera








Si us ve de gust enviar-me fotografies de balcons, podeu fer-ho a lgiraltt@gmail.com. Gràcies!

Viatge a la Catalunya vella (1968) Josep Pla



El pla de Llagostera –el nom evoca una geografia lacustre– és encara més delicat. La vila s’encastella
cònicament a l’entorn del campanar de l’església; és voltada, a peu pla, de carretera i
té un aspecte benestant i feliç. El pla que volta la vila és més fi –dèiem– que el de Vidreres, i és
que de vegades s’hi veu una rastellera d’arbres blancs, de fulla dibuixada i sonora, que fan una
guàrdia elegant al marge dels conreus. El bosc és pròxim i recull, sobre els camps, la llum a
quatre vents. Cada vegada que travesso el país penso en la vida que faria a Llagostera, o a Caçà,
si pogués residir-hi. Havent dinat –dic– prendria cafè i faria una estona la manilla. Després,
amb algun element desvagat –potser el vicari (si no fes versos), potser l’apotecari (si no tingués
manies), potser algun propietari (si fos petit)...–, aniríem a parar el sol un parell d’hores pels
voltants de la vila, ara un pas ara un altre, amb el bastonet. La botànica és entretinguda, el cel és
divers, la llum és jove i pueril, els possibles amics semblen discrets... Potser ens arribaríem fins
en alguna casa de pagès. El gos lladraria, la lloca fugiria amb els polls, la mestressa deixaria un
moment la roba del safareig, descobriríem en la mitja claror del racó més impensat de la casa
el cap d’un conill, un gos que dorm, un vedell tendre de morro fi i d’ull fascinador. Les cases de
pagès tenen sorpreses inefables. La mainada, passat el primer moment de basarda, s’acostaria
amb els ulls baixos, les mans a la butxaca, sense dir res. ‘Com te dius, noi?’, faria el vicari. ‘Que
no tens llengua? –contestaria impacient la pagesa, davant del mutisme recalcitrant del seu fill–.
Digues: ‘Joan per servir-lo’.” “Joan!”, faria a l’últim, amb una veu blanca i una llàgrima imminent,
el vailet. Després trencaríem una nou i una avellana, menjaríem una figa seca i mitja llesca
de pa moreno, beuríem una mica de vi ranci del país. Veuríem, en agafar la carretera, la darrera
llum de la tarda en una finestra de la casa de pagès. El primer estel del vespre faria l’aparició
del no-res. Potser diríem, tot caminant, inconscients:



Pâle étoile du soir, messagère lointaine...
I així entraríem al poble amb un petit cansament, dolç com la mel






8 comentaris:

  1. Prenc bona nota!! :)

    Aferradetes i bona tarda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sa lluna, segur que per ses illes tb n'hi ha de preciosos. Si et ve de gust, fes-me'ls arribar :) lgiraltt@gmail.com

      Una abraçada

      Elimina
  2. aquests els tinc a deu minuts de casa...... :-)

    ResponElimina
  3. Inevitable quedar-se amb el que inclou la senyera!

    ResponElimina
  4. És el balcó de l'Ajuntament Xexu, és preciós

    ResponElimina
  5. Quatre balcons molt bonics, que donen un aire d'elegància a les façanes...l'últim ja m'ho he pensat que era l'Ajuntament, te un aspecte més institucional, i que bé, només té la senyera!!!
    Bon capvespre.

    ResponElimina
  6. Sí, afortunadament només té la senyera :) Una abraçada

    ResponElimina