Encara no són les 6 del matí que la Bàrbara ja feineja per casa. És l’agost i la canícula es fa insuportable, fins i tota a aquella hora. El motiu pel qual s’ha llevat tan aviat, però, no és que li costi dormir sinó treure en Pin, el seu Fox Terrier de pèl llis, a passejar abans que el sol esquerdi les pedres.
Per la seva banda el gos fa estona que esgarrapa la porta de la cuina. –Ja va, ja va... ets un corcó, Pin- li diu la Bàrbara tot acabant d’escombrar el passadís.
El carrer és buit, malgrat ser un dia feiner. Tothom està de vacances o encara dorm. Com que no hi ha transit la Bàrbara aprofita per deslligar el gos, el qual li retorna el gest amb un parell de llepades ben fresques a la cama.
Mentre la Bàrbara està absorta en pensaments quotidians en Pin, que és enjogassat de mena, va a la seva. Ensuma rastres, menja herbes i orina als arbres. De sobte aixeca la pota esquerra del davant i roman quiet, amatent a algun soroll que la oïda de la seva mestressa no pot percebre. De cop i volta arranca a córrer i en pocs segons desapareix de la vista de la Bàrbara.
- Pin! , Pin! On vas? Torna aquí ! – crida la Bàrbara mentre corre al seu darrera .
La Bàrbara esguarda al seu voltant però no reconeix el lloc, malgrat no és lluny de la ciutat. A la ratlla de l’horitzó es perfila una casa majestuosa, envoltada d’una vasta tanca de ferro rovellat. Mentrestant el gos continua sense donar senyals de vida.
De prop la mansió no és tant imponent com li havia semblat abans. La façana és gran i atapeïda d’ornaments però està mal conservada. Igualment el jardí que hi ha a tot volt devia ser bonic en uns altres temps però avui està deixat i infestat de males herbes. La Bàrbara pensa que es tracta d’un edifici abandonat i sent recança que ningú no en tingui cura.
No bufa el vent però, a l’altre costat de la tanca, un gronxador es mou de manera estranya. La Bàrbara tampoc no se n’adona que hi ha llum darrera d’un dels porticons de la casa ni arriba a albirar la figura humana que l’espia des de la glorieta estant.
De cop i volta sent els lladrucs ansiosos d’en Pin provinents del jardí. La Bàrbara s’atansa amb cautela a la porta reixada i prova d’obrir-la però està massa rovellada. - Només em faltava això! – pensa – Maleit gos! Encara que rondini, però, no és capaç de deixar-lo sol allà dins ni un minut més ja que és evident que en Pin està molt espantat.
Un parell de nois d’uns 30 anys d’edat s’apropen pel camí. Xerren fort i semblen contents. Dins d’un carretó porten una nevera atrotinada i un sac ple de mantes velles. Els acompanyen tres gossos que remenen la cua sense parar.
La Bàrbara pensa que deuen pertànyer al grup d’okupes que darrerament ronda per la ciutat. Els crida i els demana si la poden ajudar a obrir la porta per rescatar el gos i els joves consenten de grat. Al cap i a la fi s’estimen els animals. A més a més ja havien planejat entrar a la casa per quedar-s’hi a viure durant un temps .
Just obrir la porta en Pin surt escopetejat, es llença damunt la Bàrbara i l’omple de moixaines. Un cop li ha ben llepat la cara es dedica de ple als dos nois, als quals també els regala una bona dosi de saliva. Els únics que se n’escapen són els altres gossos, que prefereixen tancar el tema dedicant-li unes quantes bordades prudencials.
- Sembla tranquil·la la casa, oi? – comenta un dels nois
- Sí, i si l’arregleu una mica hi estareu molt bé, ja veureu – diu la Bàrbara
- Vista des de fora sembla una casa encantada, plena d’espectres condemnats – diu l’altre noi enriolant-se
Mentre els tres nois xerren la figura de la glorieta és cada vegada més a prop, tant que podrien notar el seu alè.
Cap, però, no se n’adona. Els cans tenen el pèl de l’espinada eriçat, sobretot en Pin, que ja sap de què va el tema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada