diumenge, 29 de desembre de 2013

Llibres 2013

Bé, igual que en XeXu, m'agradaria mostrar-vos els mons ficticis en els quals m'he endinsat aquest any.  No tinc el costum de fer ressenyes, però podeu buscar-les aquíaquí i aquí (desconec si aquests llibres concrets hi consten, probablement alguns sí, però sinó n'hi trobareu d'altres igual d'interessants)    






































Per cert, aquest estiu la Imma Merino va llegir "Guerra i Pau" i va anar explicant-nos les impressions que li suscitava la lectura  a  la seva columna d'opinió del Punt-Avui

"Ahir vaig començar a llegir Guerra i pau en la traducció de Carles Capdevila de l'any 1928 que, revisada per Bartomeu Bardagí l'any 1960, va ser novament publicada per editorial 62 (a la MOLU) en una edició de fa quatre anys. No sé per què no he llegit abans la novel·la de Tolstoi, de la qual no només he vist la versió cinematogràfica una mica encarcarada que l'any 1956 va fer-ne King Vidor. Abans, quan era adolescent, vaig tenir el primer contacte amb Guerra i pau a través d'una sèrie de la BBC en què un jove Anthony Hopkins interpretava Pierre, que ara és Pere en l'edició que llegeixo. Em va agradar tant la sèrie que vaig pensar que llegiria la novel·la. No entenc per què han passat gairebé quaranta anys fins que no m'he decidit a llegir-la. A vegades ens passa amb els clàssics: ens pensem que els coneixem perquè sabem l'argument, n'hem sentit o llegit comentaris, n'hem vist sèries, pel·lícules o adaptacions teatrals. Això malgrat que puguem saber que l'experiència de la lectura és insubstituïble: obrir un llibre (sobretot si conté un bon text literari) sempre és descobrir com un món es construeix amb paraules.
He començat a llegir Guerra i pau perquè vaig tenir el pensament que no em volia morir sense haver-ho fet. I, ai, la mort pot aparèixer amb qualsevol tramvia (...)"

Tenint en compte que la novel·la de Tolstoi té més de 1000 pàgines, penseu que val la pena endinsar-s'hi ? Algú l'ha llegida? 

dijous, 26 de desembre de 2013

Allò correcte és desobeir




Quan una llei és injusta allò correcte és desobeir” Mahatma Gandhi

Si tenim en compte el rumb que està prenent la política -sobretot espanyola, però també catalana- és normal que aquesta frase es propagui per les xarxes socials com els polls en un parvulari.
La llei contra l'avortament, la llei Wert de des-educació, la llei de repressió ciutadana dissenyada per perseguir i condemnar a qualsevol que desobeeixi l'autoritat (encara que sigui de forma no violenta), la mala maror que pateixen a les Illes i al País valencià, la persecució cada cop més descarada de la nostra llengua, els constants insults contra els catalans, l'enquistament en la Constitució espanyola com a pretexte per no escoltar-nos... és clar que hi ha motius de sobre per desobeir.
En Xevi Xirgo ens confessa que ha demanat un parell de pebrots per la consellera Rigau als reis, diu que els necessitarà quan hagi d'aplicar la llei Wert. Un parell de pebrots per desobeir, espero.

Jo, per si de cas, els he demanat “Història de Catalunya” de Jaume Sobrequés i Callicó i “Petita Història de Catalunya” d'Oriol Gracià, amb dibuixos de la Pilarín Bayés. No fos cas que d'aquí uns anys tots els llibres d'història provinguessin d'Espanya. 

dimecres, 25 de desembre de 2013

dimarts, 17 de desembre de 2013

El vot de qualitat


A fora glaçava però l'ambient dins l'oficina era roent. Com sempre, la Glòria només expressava la seva opinió i els companys, tant si volien com si no, l'havien de sentir. En Tomàs, també com sempre, s'havia enrocat en la posició contrària de la Glòria i no parava de repetir “és de sentit comú, és de sentit comú”. La Xènia tenia els ulls clavats a la pantalla de l'ordinador: havia d'extreure unes estadístiques urgents però sabia que si no deixaven de bramar no se'n sortiria pas. La Sandra, que acabava de tenir sexe sense complicacions a l'aparcament amb un amic, es mostrava conciliadora “no s'ha de generalitzar, no s'ha de generalitzar” deia. La Dolors, que ja havia renunciat a acabar l'informe, assentia. Primer cap a una banda i després cap a l'altra. I en Marc, assegut al costat de la finestra, aprofitava per badar. Si li demanaven l'opinió,  es posaria de la banda d'en Tomàs.  
De sobte van sentir el soroll d'unes claus. Era el director que obria la porta del despatx.
- Ja veureu – va dir en Tomàs
Abans que tingués temps de dir bon dia, li va engaltar la pregunta:
- Francesc, a veure si ens pot ajudar. Què és millor, posar les verdures senceres al rostit o passar-les pel “xino”?
- Home, jo ho tinc clar. A mi m'agraden senceres i que se'm desfacin a la boca.
- Veieu? Veieu? - va dir en Tomàs


I llavors ho van veure. Fins i tot els que mai de la vida no havien cuinat un rostit.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Cinc de Vilanova i la Geltrú








Est  (Raquel Casas) 

Creia que podria viure sense el mar.
Fumar com Bette Davis.
Escriure en un altre país.
Esperar-te per parar taula.
Saber què penses.
Olorar l'asfalt després de la pluja.
No estimar Garcilaso.
Menjar amb els dits.
Llegir l'Ulisses de Joyce.
Mirar sempre cap a l'est
i no tenir por de les hores.

Potser ja és hora que construeixi alguna cosa.


Gràcies Marta C. per enviar-me aquestes boniques fotografies de la teva ciutat!



dilluns, 9 de desembre de 2013

L'escombriaire us desitja felices festes



 La Margarida va observar les fulles gebrades que cobrien la vorera i va alentir el pas per no relliscar. Va treure’s el guant de la mà dreta, va buscar el paquet de mocadors dins la butxaca i va sonar-se. Aquell fred tant viu sempre li feia caure la gota del nas.

Les llums de la ciutat encara estaven enceses i a la Margarida, amb el cap mig enterbolit per la son, li pareixien fars que algú havia col·locat maliciosament entre la boira per mostrar-li el camí inequívoc de l’escola on treballava des de feia més de vint anys.

En tombar la cantonada va veure un d'aquells carros que utilitzen els escombriaires  i, sense parar esment, va llançar el mocador rebregat a dins. 
  • Un moment, si us plau, senyora
A l’altre costat del carrer, un home vestit amb un mono gris amb franges de color groc fluorescent li feia senyals amb les mans i s’adreçava cap on era ella.
  • Que ha llençat a dins? – va preguntar l’home
  • Com diu?
  • Que què ha llençat a dins del cubell, senyora
  • Un mocador de paper
  • Doncs tregui’l
  • Què?
  • Que el tregui
  • Que el tregui? És una broma o què?
L’home restava palplantat davant la Margarida, amb posat d'esperar l'autobús, mentre es burxava el nas amb l'índex, sense ni tant sols treure's el guant de cuir. 
  • Senyora, els mocadors s’han de llençar a les papereres, no al meu cubell. Tregui’l.
  • És massa d’hora per aguantar segons quins numerets- digué la Margarida, disposant-se a marxar
  • No, senyora, no. No pot marxar fins que l’hagi tret. Miri, té una paperera a quatre passes
  • Me’n vaig, ja s’ho farà
  • Si marxa em veuré obligat a informar a la policia, senyora
  • No pot ser veritat
  • Ja s’ho pot ben creure. Vostè ha empastifat de mocs l’eina de treball d’un empleat municipal
  • Què? Està sonat
  • Senyora, la denunciaré per injúries. Estic perfectament capacitat per fer la meva feina. Vaig superar amb nota totes les proves necessàries, testos de personalitat inclosos.
  • Me’n vaig, ja en tinc prou d’aquest color- va dir la Margarida alhora que accelerava el pas per allunyar-se'n.
  • Senyora! –va cridar l’home- D’aquí tres setmanes li arribarà per correu certificat la notificació del judici ràpid . El carter farà dos intents d’entrega però si no la pot localitzar a casa se li notificarà mitjançant el Diari Oficial del municipi. Que passi unes bones festes.


Els llums de la ciutat s’havien apagat. El cel començava a aclarir-se però la Margarida va preguntar-se si encara dormia.

Lluny quedava l'època en que carters, escombriaires, butaners i serenos desitjaven bon Nadal per quatre duros.  

divendres, 6 de desembre de 2013

Ja no em ve de gust


Al començament de poder comprendre'l no m'atreia. Vam coincidir moltes vegades a les cafeteries, a les biblioteques i a la perruqueria i mai vaig tenir ganes d'acostar-m'hi. 
Però la universitat va encarar-nos de ple: massa hores mortes entre classe i classe, massa estones a la cafeteria i massa curiositat pel món dels adults, on tot just m'estrenava. Quan vaig acabar la carrera ja n'era dependent. Necessitava veure'l almenys un cop al dia. I si n'eren dos, millor. Des de llavors m'ha acompanyat en moltes ocasions: abans d'una entrevista de feina, a la cua del banc, durant la pausa per esmorzar a la feina o quan espero que surti l'avió asseguda en una cadira de plàstic de l'aeroport. 
I, vés per on, després d'un munt de temps i sense saber-ne els motius, ara ja no em ve de gust. Quan baixo a fer el cafè  sota casa prefereixo obrir un llibre que fullejar el diari.
Precisament quan m'ha tocat una subscripció al Punt-Avui digital per un any.    

dimecres, 27 de novembre de 2013

El dia abans de la nit de Nadal

Mentre esperem que sigui hora de començar la sessió del club de lectura, amb la companya ens admirem de com passa el temps. Fa quatre dies encara era estiu i ja ens trobem a les portes de Nadal. On vas a parar? Si encara queda un mes! És veritat, tot just estem a novembre. Però hem comprat la Grossa i els centres comercials han repartit els primers catàlegs de joguines. Diners, diners i més diners. Dona, també hi ha les expectatives. Si esperem tant del Nadal, per què no començar-lo a celebrar al més aviat possible? No veig el moment de retrobar la rutina, tants dies de festa m'esgoten. Tens raó, és massa. És com si el món deixés de girar, com si fer vida normal fos pecat.
Per cert, ja saps que la pròxima sessió  és el vint-i-tres de desembre? El vint-i-tres? Que just. Just? És el dia abans de la nit de Nadal. Ostres, clar. M'imagino que canviaran la data, oi?  

dissabte, 23 de novembre de 2013

5 d'Holanda














Nacimiento de los colores

Sostenía el gris que todo era blanco
lo que no era negro, que todo era día
lo que no era noche. Los innumerables colores
residían clandestinos en la luz del sol
que aún no podía soportarlos.

Lo que ahora parece rojo tenía un color vino blanco.
¿El naranja? Un color de leche integral
El amarillo era blanco antiguo.
El verde, un blanco entrecano.
Y era tan claro el azul tímido.
El índigo emblanquecía aún.
El violeta alía a óleo.

Lo demás era negro. Cada noche
eran tiempos negros. Cada mar
Lo demás era negro. Cada noche
era negro, cada selva, cada continente
El arte era pura magia, tan negra como
el alma del mundo. La tinta hacía oídos sordos
a los colores.

¿Hace falta una luz del día?,
preguntaba a veces el amanecer, o mejor dicho:
preguntaba la lluvia (llovía a cántaros).
Hasta cuando la luz del sol la atraviesa

y la pone de mil colores, 
la vuelve naranja;
su oro fresco palidece
hasta el amarillo y el verde,
luego se vuelve morado
y tiñe de índigo
un arriate de flores violetas.

El primer arco iris
salta a primera vista. 



Stefaan van dem Bremt Una mosca de alas de oro (1997)
Traducció del neerlandès Stefann van dem Bremt i Marco Antonio Campos  

Les fotografies són un regal de la Marta C. Moltes gràcies!