A
aquestes alçades, escriure encara és una activitat estranya. La gent continua
creient que els escriptors naixem amb aquesta habilitat, que la inspiració es
troba sota les pedres, que escriure significa només fer literatura o que només
és escriptor qui s’hi dedica de manera professional. És pot dir “No, ho sento,
no puc venir perquè haig d’anar al gimnàs” i tothom se’n fa càrrec. Però si
anunciem que anem a casa a escriure ja podem preparar-nos per entomar una
bateria sencera de preguntes.
Qui
s’hi dedica sap que el fet d’escriure no amaga cap misteri: aprendre bé les
tècniques de cada gènere (n’hi ha) i posar-les en pràctica, talment com fa el
músic o el fuster. Sense misteris,
heroismes ni mitificacions.
A
Catalunya tenim conservatoris, instituts de teatre, escoles de belles arts... que
ofereixen moltes garanties als alumnes. Pel que fa a escoles d’escriptura, en
canvi, solament trobem iniciatives privades –com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu
Barcelonès o els tallers que ofereixen els centres cívics- que, si bé no
qüestiono la seva qualitat, acostumen a
tenir poc reconeixement i uns preus prohibitius. Tot i així s'hi inscriuen molts alumnes cada any, fet que evidencia que la necessitat és ben real.
Penso que llegir i escriure hauria de ser una activitat normal en la vida de les persones i que cal arraconar d’una vegada per totes els tòpics romàntics del segle XIX. Incloure
les escoles d’escriptura dins l’ensenyament reglat és un pas fonamental per aconseguir-ho, tal
com ja s’està fent a Alemanya i Escandinàvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada