La cultura s’ha definit de moltes
maneres diferents al llarg de la historia. De fet, avui dia encara no hem
arribat a cap consens ja que el concepte de cultura constitueix un dels grans temes clàssics de
la filosofia pendents de resoldre.
E.B Tylor, el primer teòric que va formular-ne
una definició des del punt de vista exclusivament antropològic, la va concebre
com a un tot complex (art, moral, idees…) adquirit per l’home com a membre d’una
societat. Des de llavors, però, ha plogut molt i totes
les definicions que han anat sorgint no fan res més que obrir nous interrogants
que ens allunyen de qualsevol definició “total”.
Segons la UNESCO la cultura és un
estil de vida compartit per tots els membres d’una mateixa comunitat: els
nostres gustos, les nostres afeccions, la nostra manera de vestir, de
divertir-nos... Només hem de mirar al nostre voltant per adonar-nos que les
persones que tenim a prop s’assemblen molt a nosaltres mateixos. És evident, doncs, que existeix un tipus
de cultura comuna delimitada per l’entorn i el sistema social on estem immersos
i de la qual no ens podem escapar fàcilment.
Gràcies a la disponibilitat de temps
lliure, però, cada societat ha anat desenvolupant un altre tipus d’activitats,
que lluny d’arribar només a les classes privilegiades tal com passava durant l’anomenat
Àntic Règim, avui dia estan disponibles per tothom, com per exemple la música,
els museus, les discoteques, els jocs informàtics, el teatre, la literatura, l’esport,
la cuina, la televisió, passejar etc.
I aquí és on volia arribar. Per mi
totes aquestes activitats serveixen per ocupar el temps lliure però no totes
són cultura precisament perquè la cultura busca alguna cosa més que entretenir.
Un producte cultural és aquell que
satisfà la necessitat que les persones sentim d’expressar-nos emocionalment, ja
sigui de manera passiva –com a espectadors- o activa –com a creadors-. La
cultura, per tant, persegueix l’impacte estètic, expressiu, cognitiu, emocional
o espiritual sobre un mateix o sobre els
altres. És tancar un llibre i plantejar-nos noves qüestions que abans ni
ens havien passat pel cap; És observar un quadre i emocionar-se. És sortir del
cinema i entaular una conversa interessant sobre la pel·lícula. I és, sobretot,
que passin els dies i puguem reviure l’experiència amb la mateixa intensitat.
Allò important és l’impacte, sense
aquest no hi ha cultura (almenys el tipus de cultura al qual em refereixo). Ja
sé que em direu: cadascú s’impacta amb el què vol i pot. És clar que sí. La
cultura és tant personal com les emocions i, per això, costa tant trobar una
definició compartida. No podem negar, però, que hi ha obres que han aconseguit
arribar a moltíssimes persones i, per més que passin els anys, continuaran fent-ho. Plantegem-nos els motius, Dubto que sigui per casualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada